De-matí

L’alenar repenjat sobre la meva esquena

s’aixeca, partícules de llum dansant,

bon dia,

silenci d’ocells, t’en vas,

acomiadar-te fa mal.

Tot passa, tot queda.

Partícules de llum

encara dansant.

Les tristors queden,

el món passa.

Patícules de llum

(tothom sap com acaba).

Anuncis

“La història convida: mallorquins siau qui sou”

Hi havia una vegada una persona a una pantalla aferrada. El 24 de maig ja s’augurava bon temps, però ja me diràs, a Mallorca podia passar qualsevol cosa després de quatre anys d’incotrolables marees i vents encapotats a prendre’ns la identitat. Convenia tenir el meteoròleg a prop.

El dia passava lent. Molt lent. Quasi en silenci. “Ja has anat a votar?” “Nina, si és molt prest, encara!”. La mare tenia raó: era molt d’hora. Però se veu que a Catalunya són molt d’aixecar-se d’hora; Mallorca és una altra història. Les respostes a les preguntes que ens podíem estar fent la majoria de mallorquins exiliats, com ara “com deu anar?”, “quanta gent està anant a votar?”, “hi ha joc brut?”, només podien ésser a un lloc: Internet. Així que ja ens veus, mentre ens diem que no estem nerviosos, enganxats a les pantalles intentant estirar el temps.

Durant la diada electoral, passa el de sempre: paperetes de partits dins els sobres del munt de sobres “buits” dels col·legis, processons de cotxes de les residències acompanyant la gent major a votar, presidents de taula que te demanen si estàs segur. Sí, estem segurs. I tu? Tens por? Però, ei, que resulta que enguany no pots anar vestit com vulguis. Van ésser uns quants que a Twitter ho denunciaren. Un exemple: La Guàrdia Civil ens informa que no deixarà entrar a ningú a Sant Francesc d’Inca amb la camiseta de Crida #eleccionsnetes.

Se feren les nou del vespre. I ara ja sí, ho reconeixem: estem nerviosos. I IB3 encara ens hi posa més a tots els que ho mirem en directe des de la xarxa: ni un sondeig. Però arriben imatges als mòbils: primers resultats als municipis, primers somriures i primeres dissorts. I el Parlament? Es va fragmentant. Lentament. Es va fragmentant. Una padrina enfilà una agulla i començà a cosir. A cada puntada que donava s’encenia una espurna d’esperança, naixia un disgust.

Tenim els resultats: de res a poc que sembla tot. Ara convé fer-ho: assentar els peus en terra, quin llarg camí ens espera de compromís i compliments. Quanta valentia haurà de folrar les armadures. De res no ens val la complanta: ho volem tot. Tenim el que tenim: l’espai d’història que ens pertoca i un minúscul territori per recuperar. Posem-nos dempeus i que se senti la veu de molts, la veu de tots. Siguem qui som i que la cançó es faci himne. Comencem: que tot està per fer i tot és possible.

I ara, per fi, ho reconeixem: hem guanyat.

Un, dos, un-dos-tres

És tocar l’Estació de Sants i pensar només en anar a ballar. Arribar, agafar metro, trobar seient, perquè el trajecte és llarg i odii el metro, la gent de metro, la olor de metro, el renou de metro, i sortir, seguir les indicacions que me vas donar i arribar, entrar per la porta, cap ben alt i sense vergonya, que jo sóc alta i guapa i a més sóc llesta i no he de passar cap pena per res. Pagar i seguir el passadís, creuar aquell pati com si el crués cada dia, obrir la porta que pesa molt i ja a dins abans de baixar els tres escalonets, mirar com si fos una àguila i buscar-te. Te tenc. Te reconec entre tanta gent en moviment, braços que van i vénen, faldilles amunt i camisetes suades. Venc cap a tu esquivant tot allò que se mou i vol ser un perill però, a veure si m’explic, a mi res pot fer-me mal. Me veus i me mires i sense deixar de mirar-me amolles el braç de la dona que estava gaudint d’un dels millors plaers del món, que és ballar amb tu, comences a caminar cap a mi amb cara de gos que vol formatge. Tenint-nos davant i sense dir res m’agafes i me dirigeixes tant com pots, perquè sóc mala de dur i les coses m’agraden a la meva manera i sovint tenim problemes. Amb el ball, dic. D’això que me trepitges i te trepitj i al final ens trepitgem tots dos i jo te crid eh, eh, alerta! I tu, ai, joder, i jo que si no saps ballar idò que no ballaré més amb tu, i tal vegada he estat jo qui s’ha equivocat primer però ni tu ni jo ho sabem i així com ens comencem a cridar parem de cridar-nos. I seguim ballant i sembla que va bé fins que la faldilla de l’al·lota dels cabells arrissats, que sempre te dic que té cara de pa, s’ha alçat i tu, que t’agraden les cuixes i les al·lotes, te les has mirat com si fossin cuixetes de pollastre just sortides del forn. I jo, que t’he vist, faig cara de joder, sóc aquí eh, i m’enfad i te dic que me’n aniré però tammateix seguim ballant. I mentre encara estic enfada mir com agafa la seva dona l’home de la camia hortera, perquè és hortera, però ell té, diríem, té aquella cosa que fa que voluntàriament m’ofereixi a ser la mare dels seus fills. I tu no me veus perquè encara deus pensar amb les cuixetes de pollastre i ric una mica per dins i mentre faig creuar la mirada amb els ulls l’home de la camia hortera i li faig ullets, te dic que què fas, que jo sóc aquí, eh. I seguim ballant. Sembla que la música avui no s’atura i deixa’m dir-te que tot i ser principants ho fem millor que la resta, fins i tot quan ens trepitgem. I mentre sona la música provem de fer una volta, aquella que mai ens surt i després de provar-ho molt ens acabam pixant de riure perquè no en tenim ni idea de ballar però és igual, som els més guapos i ja està. I fem que sí amb el cap, clar que sí! I un moment qualsevol pareix que ja s’acaba i ens sap una mica de greu perquè tot i barallar-nos i trepitjar-nos ballar ens agrada. I ballem més aviat com si així balléssim més, i a la merda el ritme i el compàs, mira com rius i me pessigues el cul i jo faig com si no deixar-te. I ja no hi ha música, què hi farem, no ho podem tenir tot. I mentre tornem cap a casa discutim qui ha trepitjat primer i jo estic segura que has estat tu i tu estàs segur que he estat jo. I com que tammateix no ens posem d’acord ens abracem una mica, que és tard i fosc i fa una mica de rasca i, vaja, que sí, que ara toca abraçar-se, i ja no discutim res perquè no en traurem res en clar. Només sabem, i bé que ho diem, que demà tornarem a ballar perquè això d’anar a ballar està molt bé, a que sí que t’agrada? I hi tornarem perquè mentre tu mires cuixes i jo pens arrancar-li els botons de la camia hortera a aquell home els nostres peus fan un dibuix a terra que tal vegada no és coherent si s’hi acosta, a la coherència, i no té sentit, però amor meu, me sap greu, sóc incapaç de deixar-lo a mitges.

Homenatge

Aquell regal que restava la distància que hi havia entre tu i jo, asseguts l’un davant l’altre amb dues tasses de xocolata, ens advertia de les misèries que ens arrossegarien a l’abisme.

Sembla que les millors abraçades han marxat amb Galeano. I ens hem quedat així de pobres, de nuus, d’orfes. Sense pits ni melics. Aquell equilibri que tant ens havia caracteritzat, lluny de les relacions de tira i afluixa que ara estan tant de moda, s’ha esfondrat d’una forma delicada, com desfà una mare la trena de la nena.

La mort de Galeano m’ha sabut un greu estrany i dolorós que no he entès fins ara. Tot el que ens envolta és orgànic i pot morir. Fins i tot les històries. Fins i tot Galeano. I amb Galeano s’han fet de nit totes les flors que, pel que sigui, van créixer amb les seves lletres. I ara se m’ha estancat alguna cosa com una noia a la gola i se’m fa costós parlar, però deixa’m dir-te que no cal que et deixis el paraigües a casa per mullar-te durant el camí de tornada, no hi ha aigua que ens salvi.

Només ens en queda una: paper en blanc i començar de nou. Qui sap si una història. Qui sap si la bona.

Punt d’interès

Vivíem a un terrat ple de cossiols

amb flors que no morien mai;

el sol es ponia sobre els nostres cossos

que, mig adormits, encara eren bons

per la vista i per la gana.

El món girava mentre ens miràvem

els colors canviants del cel

a través dels ulls de l’altre.

I el món girava.

Fins que per un cop de vent sobtat

vas alçar la vista cap als núvols

d’un capvespre que no tenia pressa.

Daurat lluent sobre blau,

cotó dolç i fi,

vas trobar el lliri que mai havies pensat.

No voldria sentir-les, però de tu en surten notes

molt llunyanes fins ara

que quasi ja no recordava.

I me fan pensar amb trens

que un dia vam agafar

i altres trens

que no hauríem d’haver agafat mai.

Ja no gira el món.

Mentre esper que s’acabi aquest capvespre

les flors que no morien mai

ja són nues de pètals i fulles.

Manies i presses

És prou tard per fer un cafè però jo el faig curt de cafè i carregat de llet. Crec que és una mania: arribar mínim quaranta minuts abans de que surti el tren i fer un cafè amb llet. Per què? Per res. Un cafè amb llet i a observar com esperen, ells, com si jo no esperés. Corren, uns més atropellats i altres amb més elegància. Maletins, maletes, motxilles. Pocs llibres, moltes pantalles -quina mania tenim els de lletres de sempre mirar si la gent duu o no duu llibres-. Pos sucre blanc i remen sense cura, sempre me vessa. Quin oi que me fa el sucre blanc. Haurien de tenir els dos: morè i blanc. Per molt dolent que sigui el morè que puguin tenir jo me sentiria millor. Megafonies. Besades agredolces, agre-amargues, agre-llàgrimes. No miris enrere, pens. Però mira enrere i fa cara de pena. I segur que la té, ben gran, una pena ben gran. Embós per passar la seguretat. I jo tan tranquil·la, fent ballar el cafè. M’agrada la olor. Mmmm. És curiós com de diferent cau un cafè pres amb tranquil·litat i un pres amb presses. Mmmm. Que no s’acabi. Remen i faig glops petits. Encara tenc temps per mirar una mica més. Cues ben llargues. Tic-tac, tic-tac. I si no obren les portes a temps? Tic-tac, tic-tac. Algú que treu el cap per un costat de la cua, amb cara de mala gana. I jo remenant el cafè, de bona gana. Tic-tac, tic-tac. Allà darrera, acaben d’entrar: quin esbarjo, quins crits. Són joves i són amics i agafen un tren. Quina aventura. A una li cau el mocador i quins riures tots. Tic-tac, tic-tac. Faig un glop més llarg. Això de remenar el cafè encara que ja no hi hagi sucre per fondre, què? Una mania també, no? Corren, corren. La cua s’escurça. Queda molt de temps, molt de temps. Però encara se sent tic-tac, tic-tac. Sempre se sent tic-tac, tic-tac. Quasi no falta ningú per entrar. Algun despistat que fa tard però no té pressa. Faig els darrers glops. Llargs, ben a gust. Tassa buida. La cullera quieta, ja no remen, no hi ha res per remoure; no hi ha gent, tampoc. Me persegueix el renou de les rodes de la maleta. No mir enrera, no m’he deixat cap besada en l’aire, cap bes-llàgrima, cap abraçada. No mir si algú ve darrera jo: acabat el cafè, acabat el teatre. Tot calma. El tic-tac encara sona, però més lent. És la relativitat del temps. Pocs minuts i tren en marxa. No faig tard. Ningú fa mai tard. Només és tard per fer cafès, però a mi me sembla que necessit remenar-lo per a què la gent arribi d’hora. Com si comencessin a córrer quan jo començ a remenar. L’estació me necessita, necessita que faci ballar el meu cafè. Tic-tac.

De vós

Es miri per on es miri,
vós, senyor,
fareu voltar el sol així com us vingui en gana.
Les fulles cauen, és tardor.
En ser arribada altra cop,
passades totes les estacions
-el llarg hivern, la sobrevalorada primavera
i l’enganxós estiu-
vós sereu, senyor,
la fulla que encara voli.

Jo seré, ben a ras del ciment,
el núvol que vos empari
(si escau emparar-vos).

Poema IV de la nit suïcida

En la baixa hora del dia,
quan la llum s’acomiada,
veig els ulls que guarden
el record vostre
d’allò que mai va poder ser.
Sempre parlaran de tu,
com una espurna que s’enlaira
i resisteix a apagar-se.

Però tu i jo estàvem, ara,
per altres coses.
Torna a ficar els dits
dins la cendra i remou-me
com si fos mar tempestuosa,
la que s’encén un dia de vent
quan el sol es pon.

Fica els dits dins la cendra
i remou aquest foc
que tampoc vol apagar-se.

Era octubre, ja novembre.

Els nostres peus caminen ara
sobre catifes de fulles seques
marrons i cruixents,
d’una tímida ardor que s’apaga.
Passegem lents,
sentim ben a prop el vent
que insinua fred;
fred que tarda a arribar més del que sembla.

La tardor ens omple els ulls de claror
que no enlluerna;
dirigeix el camí.

Tots els colors s’afebleixen.
Tot es més suau,
dèbilment més suau.

Ens descobrim humans:
rient nostàlgics pel se’n va,
expectants pel que arribarà,
sospirant per l’ara,
l’avui,
l’aquí.

Torna la tardor.
Torna la rutina pacient que acaba més aviat
que el temps que tenim per assumir-la.

Desert

Enmig del desert més xafogós

mil horitzons que s’allunyen.

Res és clar, ni tan sols el cel més net i blau.

Ni un núvol ni una ràfega d’aire.

La buidor i l’infinit estrangulen fins i tot les ungles.

Tot crema i fa córrer cap enlloc;

l’arena rapinya els peus.

El temps té aquestes coses

passa innocent i dissimulant

i quan te n’adones t’ha encetat la carn.

 

Enmig del desert més xafogós

l’anhel d’un oasi ple d’ombres fresques

i aigües cristal·lines on capbussar-s’hi

empeny a les cames que corren

a seguir cercant la pau davall una palmera.

I no les que van més ràpid

sinó les més fortes

divisen en la llunyania el paradís secret.

I sembla mentida.

I les cames i els peus somriuen amb frenesia.

 

Un oasi.

Un oasi temporal de felicitat absoluta,

d’aigües agraïdes

on les cames descansen

i les ferides dels peus i del temps

per uns moments

dolen una mica menys.